平岡梅苑 Jardi de pruneres a Hiraoka

El catala de la cantonada

Davant de l'entrada d'una empresa que hi ha prop de casa, hi ha una estatua d'un nen. Els treballadors sembla que es diverteixen vestint-lo amb tot tipus d'indumentaria...ara la sorpresa la vaig tenir la setmana passada quan me'l vaig trobar guarnit amb una barretina!!!

El Shamisen 三味線

Shamisen que literalment vol dir "el gust de tres cordes", es un instrument tradicional japonès que te tres cordes i que es toca fent percutir una pua contra les cordes. La membrana que recobreix la caixa de ressonància tradicionalment era feta de pell de gat o de gos, i les cordes de seda. Es considera que s`introdui durant el segle S.XVI procedent del regne de Ryukyu, avui en dia Okinawa. I es considera que es una evolucio d'un instrument xinès conegut com "sanxian".
Avui en dia encara es pot escoltar el xamisen en moltes festes populars o en el teatre tradicional "Kabuki".



Recentment han aparegut grups que fan una fusio entre aquest instrument tradicional i la musica moderna. Un dels grups mes coneguts son els Germans Yoshida.

尾崎豊 Ozaki Yutaka

Ozaki Yutaka es un dels mites musicals del Japo. Les seves cançons que expressen les frustacions del juvent en un pais conformista i molt repressiu pel que fa a les expressions individuals, mostren les inquietuts de tota una generacio. De fet en japonès hi ha una dita que diu "al clau que sobresurt, cop de martell". Ozaki Yutaka va morir de coma etilic el 1992, quan tenia nomes 26 anys.

僕が僕であるために　Per ser jo mateix


Oh my Little Girl

Concert al Tokeidai

El passat dimecres dia 9 d'abril, la Fumiko em va convidar a un concert de violi i piano que es celebra a l'emblematic edifici del Tokeidai a Sapporo, que data de l'any 1878. Es un dels edificis mes antics de l'illa, i te una estetica que es propia de Hokkaido, que recorda l'estil colonial.

JOYO KANJI

He trobat al you tube una presentacio ràpida dels 1945 caràcters japonesos mes utilitzats, i que se'ls anomena "joyo kanji". I despres m'he trobat un freack, que es que no es pot dir d'altra manera que vol presentar un mètode revolucionari per aprendre kanjis, i acaba sent la cosa mes cutre que hom es pugui imaginar, i fins i tot amb un kanji que nomes te quatre traços s'equivoca en l'ordre del traçat!!

A sobre el paio ha retirat l'embed, no sigui que li robin el mètode!! No te desperdici!
http://www.youtube.com/watch?v=2B_TYFwAYt4&feature=related

Pràctiques al Hilton

El divendres passat finalment vaig acabar la meva aventura al Hilton d'Otaru, aquesta petita ciutat costanera que es coneguda pels seus canals que a principis del segle passat servien perquè els vaixells carregats de queviures i altres bens, es poguessin adentrar a la ciutat i descarregar directament als magatzems. Avui en dia els canals estan totalment en desus, pero s'han habilitat els voltants com a zona d'esbarjo, i s'ha convertit en una zona molt turistica.

Cada dissabte assisteixo a un curs de japonès d'empresa i "buenos modales" (perquè els que dec tenir ara son molt dolents), i m'obligaven a fer de tres a quatre setmanes de pràctiques en alguna empresa de Hokkaido, i me'n van proposar un parell...una que es dedicava a fer planxes metàliques (ja veus que collons hi havia de fer jo allà) o be a l'Hotel Hilton d'Otaru, i un com que te tant de glamour, doncs no ha va dubtar ni un moment. Doncs qui ho havia de dir, he estat tres setmanes fent de "botones" al Hilton, buf!! Ara el que mes he flipat es que la majoria de gent que estan treballant al Hilton de "botones" son gent amb carreres universitàries...per flipar! Però es que aqui al Japo per tal de poder treballar de cara al public s'ha de tenir cert nivell cultural, perquè es fan servir una llengua honorifica i una d'humilitat, que son diferents de la que es fa servir habitualment.

Ah, finalment ja he descobert el secret dels ulls! No es per l'arròs i la restrenymenta que comporta. Es a causa d'haver-se d'inclinar per saludar...us puc assegurar que despres d'inclinar-te 30º o 45º segons el client una infinitat de vegades al dia, els meus ronyons tenien vida pròpia i segur que se'm devia notar a la cara!

Els hotels de l'amor

Els hotels de l'amor, es a dir els "Rabu Hoteru", son un tipus d'hotels que es troben per tot el pais, noramlement prop d'aeroports i de carreteres importants. Com senyala el nom son hotels pensats per anar a fer l'amor amb la parella, ideal per aquells que viuen amb els pares...o els que tenen una amant. Aquests hotels destaquen perquè tenen un disseny de lo mes cutre, que recorda mes qualsevol edifici de Disney World que no pas un hotel.

La majoria d'aquests edificis tenen diferents tipus d'habitacions, amb diferents ambients, per fer realitat qualsevol fantasia. Hi ha habitacions que disposen de disfresses manga, o material "leather", per satisfer als mes fetixistes. En molts d'aquests hotels no hi ha recepcio per tal de preservar la intimitat dels clients, i es fa tot a traves d'una màquina, que despres d'haver pagat els yens corresponents et dona la clau de la habitacio corresponent.

De fet hi ha qui fa servir aquests hotels quan viatja perque son mes econòmics que qualsevol altre hotel. Mentre que una habitacio doble de la cadèna d'hotels mes econòmica costa poc mes de 40€, la d'un "rabu hoteru" en costa menys de 30.

Avui m'he decidit a escriure aquest post, perquè a les notices ha sortit que els pares d'una escola es queixen perquè s'ha construit un d'aquests hotels al costat mateix d'aquesta. El problema diuen que està en què una instal.lacio d'aquest tipus contamina l'ambient de l'escola i que els nens que estan en una edat que tenen molta curiositat per tot els pregunten per aquell edifici que crida tant l'atencio i que es troben en un compromis perquè no saben què respondre'ls (en quant la majoria d'ells de segur que han estat en algun d'aquests hotels mes d'un cop).

UN SALT ENTRE REALITATS

L'Oriol i la parenta em passen a buscar per casa a les 6 del matí. Tinc el vol a les 10, però com que sóc previsor de mena, prefereixo haver de fer una llarga espera a haver de córrer.
A les 9.30 ja embarco, em moro de son perquè la nit anterior pràcticament no he dormit. Resisteixo a que se'm tanquin els ulls, perquè vull veure com l'avió s'enlaire i vola sobre Barcelona. Amb sort encara seré capaç de divisar el meu estimat poble, però uns núvols me'l tapen i m'eviten la desil·lusió de no ser capaç d'identificar-lo des de tant amunt.
Deixo el Prat enrera, puc veure Barcelona, la seva perfecta quadrícula sardaniana i la diagonal que talla aquest simetrisme perfecte, es pot verue amb claredat.No crec que hi hagi lloc on el cel i el mar siguin d'un blau tant pur i intens com el que es veu des de casa. Aquí el cel és blau, però apagat, i el mar és gris. Em mantinc despert fins que deixem de veure el Mediterrani, em volia despedir d'ell, de casa, de tants bons moments viscuts aquests dies, la família i els amics. Han sigut uns dies intensos, emotius, que m'han servit per cobrar forces, però sobretot per fer-me memòria de qui sóc i d'on vinc.

Finalment arribo a casa a les 4 de la tarda del dia següent. Han passat 24 hores des que vaig agafar el primer avió, estic exhaust, i alhora descolocat. Hi haurà qui li semblarà que un viatge de 24 hores és molt llarg, a mi em sembla curt. En tant poques hores sóm capaços de situar-nos físicament a l'altre banda del món, però és massa poc temps per assimilar el cambi cultural i espacial que experimentem.
El filòsof francès Marc Eugé parla dels aeroports i dels avions com els "no espais", com llocs de pas, com plataformes que ens transporten entre realitats, però que no arriben a crear una realitat. Enlloc les relacions socials són tant efímeres com en els aeroports, és l'espai buit per excelència, el lloc on és difícil que sorgeixi una cultura, i on alhora es fa més palesa la globalització. Un dels pocs llocs on tothom queda sotmès per la tecnocràcia, i hom actua minuciosament seguint un esquema creat verticalment. El capitalisme i l'estat també voldrien poder controlar els espais públics, fer que fossin simples llocs de pas entre els espais reprodictius i els productius, però mai ho aconsegueixen...sempre ens fem el carrer nostre, donant-li uns usos pel que no ha estat dissenyat.